Una serie de catastróficas desdichas

Ens dirigiríem cap al sud.

Desprès de fer un gran nombre de kilòmetres, la majoria en línea recta , acabaríem el nostre dia al poble de Gran Cache , a on buscaríem informació sobre els trails de la zona. Ens van recomanar un mirador anomenat Suphur Gates i parell de cims per fer , dels quals vam escollir Mount Stearn de 1988 m. No era particularment difícil i des de el qual ens van dir que es tenia una vista privilegiada de la zona .

Aquell mateix dia abans de que es pongués el sol , vam anar a les Sulphur Gates , on convergeixen dos rius , un dels quals desemboca per un canó amb unes parets de 75 metres d’alçada.

Desprès , com que encara teníem una mica de temps ,vam decidir buscar unes cascades que quedaven allà a prop.

En no trobar-les i veure que es feia tard vam tornar direcció al pàrquing i seguidament al poble .

Aviat es va fer fosc i teníem que buscar un lloc on passar la nit. Els càmpings de la zona estaven tancats . Desprès de buscar algun lloc on poder connectar la furgo , amb resultats força negatius , acabaríem dormint en un pàrquing amb el generador encès tota la nit .

El mati següent estàvem desperts allà a les 6, per tal de començar l’acens a l’esmenta’t pic. L’informacio de la que disposàvem anunciava un caminada de 4 a 6 hores i teníem pensat arribar sobre la una del migdia al pàrquing des on es començava. Així que vam agafar unes quantes barretes energètiques pel camí .

Sortíem animats de la furgoneta, encara fosc i començàvem l’ascensió per un caminet que a travessava un bosc mig gelat de la nit anterior.

Poc a poc anava sortint el sol en un cel clar sense núvols .

A mida que anàvem pujant la neu era mes present i petjades de diferents animals ens feien passar l’estona intentant esbrinar de quins es tractaven. El mes sorprenent era la quantitat de petjades de puma que vam veure , que semblava que fes el mateix camí que nosaltres però una estona per davant .

A mig camí, vam ser conscients del fred que estava fent al veure que el tub del camel bag que portàvem estava totalment congelat. Al igual que els nostres gorros .

A mesura que retallàvem distancia al cim, el gruix de neu augmentava fins el punt de que tenir el peu totalment cobert de neu era normal i mica en mica ens aniria entrant a les botes.

Al agafar una mica més d’alçada, el bosc és va obrir, augmentant el nivell de neu encara més i en algunes zones fins i tot arribava fins el genoll.

Afortunadament, el cim era a prop i el vent que bufava amb força havia deixat zones sense neu per les quals arribaríem fins el cim. O quasi be, ja que vam tenir que donar la volta a falta d’uns 500 metres per arribar-hi. El fort vent feia baixar la temperatura dràsticament i l’Oscar no portava els pantalons adequats per a la situació “se’m estaven gelant els picarols”. Unes fotos des on vam arribar i cap al camí corrents ( literalment ).

Dues hores i mitja d’ascens ens motivaven per arribar avanç de l’hora prevista a la furgoneta. Ara haurem de trobar el camí de baixada per l’altre cara de la muntanya, cosa difícil ja que la neu no deixava rastre de cap camí aparent.

Ja recuperats del fred i a l’altre vessant no sabíem per on tirar. Un petit rierol ens va semblar una bona opció, ja que tard o d’hora arribaria al riu des on vam sortir. Seria el nostre guia de baixada i el nostre pitjor error.

El descens va començar bé, fins i tot era divertit anar baixant per el cantó del riuet, saltant de tronc en tronc i fent broma.

El principal pensament era , que érem afortunats de veure un paisatge del que molt poca gent o gairebé ningú hauria vist. Havíem d’anar amb compte no caure al rierol ja que molts cops no es veia a causa de l’abundant neu . La vegetació del voltant que cada cop més espessa ens obligava a creuar-lo constantment. Al cap d’una estona el camí improvisat ja no tenia cap gràcia.

Tornar enrere era ja molt difícil i el terreny es feia més complicat. Les parets de la vall s’inclinaven i havíem d’obrir-nos pas en un bosc cada cop més tupi’t. Sense espai per on passar i havent de trencar centenars de petites branques que ens barraven el pas. En algunes ocasions gairebé era com corre per una paret. Agafant-nos dels arbres i les branques, que no sempre aguantaven el nostre pes. Fins i tot arbres gruixuts que semblaven forts, cedien al repenjar-s’hi. Però això no era el pitjor. A l’hora i mitja de descens, un mal pas de l’Oscar el faria trencar el gel que cobria el rierol fent-li enfonsar el peu a l’aigua.

S’intentaria treure tota l’aigua possible de la bota i el mitjó, cosa difícil per les circumstancies, ara hi havia una raó més per a sortir d’allà. Quan avanç millor!

No sabíem quanta distancia ens quedava, però el final de la vall on intuíem que estava el riu quedava molt lluny encara.

A mesura que avançàvem les roques feien aparició, obligant-nos a anar grimpant-les lateralment havent de fer més d’un pas arriscat. Havíem d’assegurar-nos molt be d’on posàvem els peus, ja que la gespa gelada que hi havia entre les roques ens feia lliscar amb molta facilitat. Quan ens vam voler donar compte parets de pedra s’alçaven a banda i banda, però no desistíem l’avanç ja que amb els peus mullats era l’única forma de mantenir-los calents, si se’n pot dir aixì. Continuaríem avançant per on podríem, agafant-nos ens els escassos arbres que allà trobàvem i cada cop més conscients del nostre error. Sempre seguint el rierol, el nostre únic punt de referència per a trobar la sortida d’aquell infern blanc.

Va arribar un punt que era massa arriscat continuar per allà ja que una relliscada podria arribar a ser fatal degut a la possible caiguda que ens quedava per sota nostre. Cada cop reduíem mes el nostre avanç . Un cop d’ull al mapa que portàvem va fer-nos canviar d’estratègia i intentar anar a buscar el camí que no havíem trobat de bon principi. Una zona boscosa entre la pedra ens va semblar la millor opció per sortir d’aquell barranc. Això ens va fer començar una ascensió molt dura i inclinada pel mig del bosc que posaria a prova les nostres forces mentals i físiques. Aquest va ser un dels moments mes difícils ja que , volíem sortir d’allà i no sabíem com . La neu ens arribava als genolls i seguir el rastre dels animals de vegades era la millor forma de trobar un pas entre aquell espessíssim bosc. Ens trobàvem mentalment destrossats. Tots els mals físics es feien poca cosa i l’ instint de supervivència era l’únic que ens ajudava a avançar. Encara que no sabíem exactament cap a on anàvem. Per el nostre cap passaven milers d’idees i gairebé cap d’elles augurava un final feliç.

En arribar a una petita plana, les muntanyes del voltant ens donarien algun punt de referència fent-nos canviar de nou la nostra direcció .

Una pausa d’escassos minuts per menjar i beure aigua i seguir caminant cosa que no havíem parat de fer des el cim . Per sort, un segon rierol que baixava per una vall paral·lela una mica mes oberta però amb la mateixa quantitat de vegetació ens faria continuar de nou el nostre camí de sortida. Rebent molt sovint cops de branca a la cara , cosa que hauria estat la dinàmica constant del nostre particular camí , aquí fins i tot una d’elles va fer sangnar el nas del Qbo .

De cop i volta el rierol ens portaria fins a una cascada d’uns 5 metres d’alçada .La vam poder baixar bastant bé , la neu cada cop era mes escassa , i es substituïa per la molsa. Cosa que ens animava notablement i ens feia seguir de nou amb forces renovades. De nou petjades de puma incrustades a la tova molsa ens marcaven el camí. Desitjàvem que no ens portes al seu cau, ja que això hauria estat una gran putada. Ens tornaven a trobar passant de una banda a l’altre del rierol i de tan en quant un salt d’aigua complicava més el camí . Cada cop quedava menys . Les des grimpades constants ja no eren sobre neu i es feien una mica més passables, ajudant-nos a augmentar la marxa i fins i tot vam començar a pensar de nou en tirar algunes fotografies.

En arribar a un nou desnivell considerable, EL RIU!!! …. Oh!!! … El riu que esperàvem veure i que anunciava el final de la nostre odissea apareixia entre el arbres. Encara quedava lluny, però tota la angoixa que portàvem a sobre i el patiment desapareixia i es transformava en alegria .

En aquell moment vam veure clar que en sortiríem d’una sola peça .

Una ultima des grimpada i una baixada per un bosc molt inclinat ,no va suposar cap problema , ja que cada pas ens portava mes a prop del tant esperat final .

Al cap de mitja hora, el camí que ens portaria a la furgoneta apareixia entre els arbres i la emoció s’apoderava de nosaltres .

HO HAVIEM ACONSEGUIT ¡ Desprès de les 4 hores i mitja mes llargues de la nostra vida .

Al cap de tres quarts d’hora seguint el camí arribaríem per fi a la furgoneta i allà podríem menjar uns fideus calentons i canviar-nos de roba .

Aquella nit dormiríem en un motel, doncs estàvem totalment fosos. Una nit d’hoquei gel i un pollo teriyaki made in Oscar amenitzava el final d’un dels dies més durs que havíem viscut.

Aquell dia vam aprendre una valuosa lliçó que de segur que mai oblidarem .

LA MUNTANYA NO ES CAP JOC , SI HI HAN CAMINS ES PER ALGUNA COSA I QUE PER DONAR UNA PAS ENDEVANT A VEGADES CAL DONAR-NE TRENTA ENRRERE .

I MES VAL INFRAVALORAR-SE QUE SOBREVALORAR-SE .

PD: En un principi no volíem explicar la historia amb tant de detall per tal de no preocupar les famílies, però creiem que mereixen saber la veritat de el que ens va passar. No cal que poseu el crit al cel ja que nosaltres hem sigut els primers en criticar-nos.

Som conscients dels nostres errors i per suposat sempre que tinguem la opció d’escollir, no tornarà a passar res de semblant.

Ho sentim molt per fer-vos passar aquesta mala estona. Us estimem molt.