Deixant les muntanyes enrere, ens despertavem al costat d’un petit llac on haviem passat la nit. Molt aviat ens quedariem sorpresos per el canvi radical del paisatge que trobaríem.
De cop i volta estàvem al Far West. Rantxos per tot arreu ens descolocaven una mica i planes daurades s’extenien al voltant.
Un poblet anomenat Clinton seria el primer en confirmar-nos que estavem al puto oeste americano.
Amb tres cases i dues esglesies que et feien pensar en els poblets d’en Lucky Luke, seguiem el nostre cami cap el nord envoltats d’aquesta estetica tant extranya per a nosaltres.
A uns quilometres d’allà es trobava el canó de Chasm, on vam fer una paradeta.
La següent parada seria a 108 mile Ranch, una zona turistica on es conservaven edificis del segle XIX. Els graners, una capella, i varies casetes. Fins i tot un escenari on un cantautor local ens va deleitar amb la música de la terra.
Va ser una estoneta distreta.
El nostre camí ens portaria fins a Williams Lake, una petita ciutat amb un gran estadi on al mes de Juny es celebra el rodeo mes esperat de les contrades. Després de fer unes copres ( per fi el Qbo tindria coberts ) passaríem allà la nit.
Al matí següent l’objectiu seria trobar el Farwell Canyon, un canó del qual havíem sentit parlar però no apareixia a cap mapa. Després de donar unes voltes per els voltants, sense èxit vam tornar a Williams Lake a informar-nos. Al punt d’informació turistica ens van donar les indicacions necessaries per arrivar-hi.
Un cop trobat el desviament, 25 km de camí de grava ens portarien a l’anomenat canó, passant per petits estancs plens de cisnes blancs i on vam poder veure tres aligues reials de bastant aprop.
Alló si que era lo puto oeste.
La carretera serpentejant ens deixaria a lloc.
Un pont atravessava un riu de color turquesa que desentonava amb el groc del terreny.
Explorant la zona vam trobar un petit rantxo abandonat. Un lloc perfecte on passar els ultims dies de vida, vam pensar els dos.
La zona estava plagada de hoodoos, unes roques d’origen volcanic que s’alçaven a les parets del canó.
Era un lloc ideal per fer una paradeta a dinar.
Bueno, ja era hora de tornar a la rutina diaria, el camí cap el nord. La propera parada seria Wells, un poble amb les cases pintades de colors estridents, o aixo vam veure en una revista.
De camí cap allà la pluja va fer de nou la seva aparició i fortes ratxes de vent dificultaven la conducció. Però la festa no va començar fins a la carretera que portava a Wells. 50 km sota una tempesta de neu en tota regla. Allà si que les vam passar putes. No es veia res. Nomes flocs de neu caient, no podíem veure ni les senyal de tràfic ja que estaven totalment glaçades. Després de una hora i mitja ben bona, on el nostre amic Oscar conduïa intuïtivament sobre la neu Wells va apareixer d’entre la foscor. La policia ens va aturar al poble per dir-nos que no podiem continuar la marxa, cosa que no pensavem fer, i que aparquesim per mig del poble.
Policia local: “ No more driving for you , today ! “
Un cop aturats un bon xocolata calentet ens intentaria fer passar els nervis que encara teniem al cos. Sans i estalvis vam passar la nit davant de l’escola del poble.
No volieu neu????? PUES TOMA TRES TAZAS!!!!!!!!
PD: El robot de cuina no el vam comprar eh.... encara que un poducte anunciat per Mr.T ( M.A.) era garantia de qualitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario