Ja amb el cor curat d'espants i amb les forces mig renovades, ens dirigiem cap als parcs nacionals mes famosos de Canadà. Els parcs de Jasper i Banff, que estan connectats per la Icefield Hightway, considerada una de les deu carreteres més maques del mòn. Aquest era el nostre nou objectiu. És una visita obligada per a qualsevol turista que visiti el país.
Avanç d'abandonar Gran Cache, vam decidir fer una altre excursioneta, aquest cop una mica mes curta ( no faria ni un quilometre ) i amb un pas de iaio degut al desgast de l'experiencia anterior. Aquesta caminada ens portaria fins a les Muskeg Falls.
De nou a la flago, ens encaminariem cap el primer dels parc, el Parc Nacional de Jasper. Amb les ganes d'arribar vam cometre de un un altre error que faria del proper trajecte un viatge bastant engoixant. Cal saber que a les carreteres secundaries no hi ha gaires benzineres i les distancies entre pobles sòn realment grans, cosa que provocaria que els propers 113 km. fins la següent benzinera els passesim amb l'ai al cor. La fortuna va estar de la nostra part i vam arribar sense cap problema però amb el diposit més sec que una medusa en un terrari .
Només entrar per porta del parc ens vam donar compte de la inmensitat d'aquell lloc.
Les montanyes s'alçaven de cop i volta com si la terra les hagués escupuit de ses entranyes. Realment semblava que no hi hagues un terme mig. Amb uns desnivells impressionants apareixien les muntanyes més escarpades que hauriem vist mai.
75 km despres , amb el coll dislocat i la boca oberta, arribavem al poble de Jasper. Una visiteta, un Kentuky Fried Chicken i a buscar un lloc on passar propera nit.
Vam trobar un Rv Park molt ben cuidat i barato situat just al principi de la Icefield Highway. Després d'una dutxa calentona, i un bon sopar, ens disposavem a escalfar l'aigua al microones per fer-nos uns cafetons. En aquell precís moment, alguna cosa extranya va pasar. Els interruptors de la caixa de llums de la furgoneta saltarien, deixant-nos sense la meitat del sistema electric i evitant que la bateria es recarregués.
Que collons ha passat?¿?¿?
Despres de revisar el llibret de la furgoneta mil cops i no treure res en clar, decidiriem anar a dormir per solocionar-ho tot a l'endemà.
Ens despertariem al mati donant-nos compte que la cosa havia empitjorat. La calefacció s'havia aturat a mitja nit i la nevera no funcionava. Les bateries estaven totalment esgotades , tot i que continuavem connectats a la corrent del parc.
Despres de parlar per telefon amb el mecanic de la empressa de lloguer, ens aconselleria anar fins a Calgary, per la Icefield Highway , cosa que no podriem fer degut a les intenses nevades , el que ens faria donar una enorme volta de 650 km obligant-nos a rodejar els parcs.
Això va ser el que vam fer. Un dia perdut anant cap el cul del mòn i al arribar l'empressa estava tancada. Gracies a un home que treballava al mateix recinte vam poder passar la nit calentons amb un generador que ens va deixar.
A les deu del mati del dia següent el problema ja estava resolt, bateries noves i amb la intencio de tornar a Jasper ja que no haviem pogut visitar tot el que voliem veure .
Aquesta vegada no estavem disposat a donar tanta volta i intentariem creuar la Icefield Highway desde l'altre extrem . A l'alçada d'un Poble anomenat Lake Louise ja dins el parc de Banff,un gran retol amb una llum vermella anunciava que la carretera es trobava tancada de nou .Com que al dia següent hi havia provabilitats de que l'obrisin vem decidir passar el dia per alla .
Al mati següent tornariem a intentar-ho . Aquest cop en comptes d'un llum vermell ens trobariem amb dos llums ambars . Indicaven que la carretera era oberta pero amb condicions pessimes degut a la neu ,aixo no ens va desanimar i amb la alegria que ens caracteritza i ens i vam tirar de cap .
De bon començament semblava que no n'hi havia per tant , pero a mida que pujavem la cosa s'anava complicant , anava nevant cada cop més i la carretera es convertia en dues roderes marcades a la neu .
Sense gaires problemes pero lentament, vam sortejar un port de muntanya i fins hi tot fariem alguna parada per tirar fotos del paisatje que ens envoltava .
En aquest trajecte vam poder veure el primer glaciar del nostre viatje .
En arribar a l'unica sortida que es troba en tot el trajecte d'aquesta carretera , si en que no vols creuar el segon port de muntanya avans d'arribar a jasper i tenint 160 km per devant amb les mateixes condicions ens va fer replantejar el cami.
Feia escasos dies el Mount Stearn ens va ensenyar una lliçó "DE VEGADES CAL DONAR TRENTA PASSES ENRERE PER PODER DONAR UNA ENDEVANT". I així ho vam fer, vam agafar aquesta desviacío que ens portaria a les afores del parc.
El dia es feia més clar i encara que va ser un trajecte força més llarg, aniriem molt més tranquils. Acabariem el dia a un 150 quilometres del poble de Jasper.
Després d'un altre dia bastant relaxat, ja tornavem a estar a on voliem, al mig del Parc de Jasper amb ganes de veure el que teniem pendent allà.
- Maligne Canyon
- Medicine Lake
- Maligne Lake
- Athabasca Falls
- Sunwapta Falls
Com podeu comprovar, va ser un dia totalment turístic. Aquella nit tocava fer recompte de quilometres i traçar la ruta dels dies següents.
Aniriem bastant apurats de quilometres per al mes i mig que ens quedava de furgoneta, així que vam decidir anar directament cap al lloc on fariem el curs fent parades a les poblacions més importants.
Aquest cop no hi havia més remei que atravessar la Icefield Highway ja que es la ruta més curta. Vam tenir sort i aquell dia no paraven de passar les llevaneus, poden verificar que és realment una de les carreteres més maques del món. Fins i tot el sol va fer aparició en gran part del viatge.
Fins i tot vam poder veure les famoses Bighorn Sheeps, les cabres monteses de la zona, que encara no haviem vist.
Ho haviem aconseguit de nou , haviem pogut atravesar la Icefield Highway , per fi !.
Acabariem a dia a Golden on pensavam quedar-nos uns quants dies .
