De donde Stawamus a Whinstler

Teniem devant el tercer bloc de granit més gran del mòn. L' Stawamus Chief .

I doncs, perque no pujar-lo? Aixi que vam activar el modo treaking impermeable i cap amunt. El parking es trobava devan de les Shannon falls, després de dos dies de pluja, el caval havia augmentat bastant.

Un altre cop teniem una pujada per devant, aixi que la vam encarar ben decidits. Un cartell advertia de la dificultat del camí i aconsejava no fer-ho en dies de pluja, ja que el terre de pedra podria ser extremadament lliscant.

Pero com es costum en les nostres recents aventures, que seria una excursió sense saltarse algun cartell d’advertiment¿?¿? eh…¿?¿ Així que fent festa i xerinola vam començar l’ascenció. Vam trigar poc en descobri que hi havia tres pics, doncs més feina i millor per a nosaltres.

L’ascens era bastant empinat, no tant com Grouse Mountain, i mig grimpant vam arrivar fins a les primeres vies ferrates. Unes infrastructures compostes per cadenes i escales ens portarien fins el cim del primer pic.

Pujar no va ser gaire dificil, pero al descens, podriem dir que vam perdre el cami de vista i vam començar a baixar per on vam creure mes segur. Aixo no vol dir que fos facil. Realment la roca mullada rellisca, MOLT. Un parell de patinades, ens vam trobar amb un pas realment dificil. Podeu comprovar per l’expreció del Sr.Qbo, que no ho esta passant gaire bé despres de pasar per l’escletxa de molsa que creuava la roca amb la visió d’una bona caiguda sense perdre de vista les conseqüencies fatals que podria tenir un pas en fals. L’Oscar tampoc les tenia totes….

El segon pic, era just devant, pero haviem de tornar a baixar per poder arrivar-hi. Un altre seguit de cadenes i escales entre les roques ens portaria fins el segon cim.

El dia tapat ens donaria una oportunitat de veure el poble d’Squamish desde les altures. Tambe podiem veure clarament el primer pic i les muntanyes nevades que teniem pels voltants.

Era hora d’encarar el tercer i més alt dels tres. Un passadis format per la roca ens va deleitar amb una vista fantastica de la ciutat al fons.

Com es normal en aquest païs el cami era com un parc botanic. Verd per tot arreu.

Un últim ascens per les roques ( que de pujada no lliscaven tant ) ens portaria fins el tercer pic.

La baixada fins el punt de partida, va ser mes que sorprenet. Un descens per un barranc ple d’arbres caiguts i un riarol ens acompanyava fins el parking. Va ser realment divertit, no hi havia casi cami, era tot molt salvatge.

Despres de casi mitja hora baixant ( o potser mes ) per el barranc, vam tornar al cami de per on haviem pujat. Es una excursió mooooolt guapa. Recomenable 150%. ( si pot ser en sec, hos estalviareu algun problema que altre). Aquest dia tornariem a dormir a Squamish.

Ara era hora de canviar d’aires. El “gusanillo” de la neu ens picava la panxa, la propera parada seria la capital de l’ski a Canadà. El poble on es faran les olimpiades d’hivern del 2010, Whinstler.

Per el camí haviem de passar per un poble on a l’hivern es congrega el major nombre d’aligues reals americanes, Brackendale. Vam poder veure un parell ja que encara no era temporda.

Un cop a Whinstler, en vam dirigir al centre del poble, pasant avanç per l’skatepark local, uuuii quina envèèja!!!

Un lloc molt comercial ,com ja esperavem, sense gaire cosa a fer si no vols anar de compres.

Hi havien dos telecadieres que sortien desde una plaça del poble.

Un cafè a l’Starbucks, que per cert els pots tunnejar com et doni la gana amb mil opcions per endolcir el teu café de mig litre.

Despres del passeig per la ciutat, vam decidir anar a veure les instalacions olimpiques. Quedavan a les afores del poble. Durant l’ascens per per la carretera, la primera nevada apareixer. A mida que anavem pujant, les acumulacions de neu al voltant de la carretera i sobre els arbres anava augmentant i també per que no dir-ho a la carretera mateixa.

Un cop a dalt vam descobrir que estava tancat. Era el més a prop que hauríem estat de les olimpiades.

Ja donàvem Whinstler per fet i ens dirigiriem cap el nord.

Quan hi havia gana, ens vam creuar amb un parc provincial dels centenars que hi ha. El nom.... impossible de recordar. Desprès d’un bon dinar, una passejadeta per el parc on vam veure una altre cascada d’orígens volcànics que s’obria pas entre les roques. Valga la redundancia, era impressionant de veure.

Continuant el camí cap el nord ens encaràvem el primer port de muntanya.

La senyora de la furgoneta, ja ens havia advertit que aquella podria estar nevada i que hi havia un munt de corbes. I així va ser. L’Oscar estressat per la carretera, ja que no va trigar gaire a tornar-se blanca i amb uns bons desnivells que en alguns trams eren de l’11%, s’obria pas amb peus de plom mentre la nit ens envaïa.

Poc avanç de trobar una parada on passar la nit un parell de cérvols feien aparició creuant la carretera que ens donava la benvinguda a un nou territori desconegut.